El partit del desig

“No hi ha pensament que no vingui d’un desig” deia el senyor K. alter ego de Brecht. I no hi ha acció que no vingui d’un pensament. Primer doncs el desig. El desig d’un altre món, el desig de justícia, d’igualtat. El desig convertit en ràbia quan la dictadura, l’ànsia de llibertats, de parlar en català, de construir sindicats i associacions, de viure en un clima de cordialitat. Ràbia doncs contra el discurs aberrant del franquisme, barreja d’estùlticia i odi, contra l’arbitrarietat i el maltractament. El desig de partit d’aleshores era un desig de fraternitat amical i de compromís d’acció i pensament, de racionalitat i també de revolució, és a dir de convivència civil i d’esperança històrica. Fa 25 anys que en part, una petita part solament, aquest desig es va assolir. Allò que més ens indignava es va esborrar, el que ens era més imprescindible per conviure amb els altres es va conquerir. I el “partit”, potser més que qualsevol altre, va fer-ho possible.

Avui el desig de “partit” també xiuxeja en les nostres emocions, en alguns moments de manifestació o commemoració, en converses amistoses i en somnis. No és nostàlgia, o no solament, o és nostàlgia de futur. No ens emocionen els balanços del que s’ha fet, reclamem il·lusions per viure. No és l’avorriment de reunions sense aventura el que busquem, esperem propostes agosarades, un xic de risc per favor! Ens interessen poc les eleccions i encara menys els càlculs electorals i les coalicions necessàries. Es important, ho sé, es el present, el que es pot fer avui per aconseguir que les coses no empitjorin, alguns canvis que ens obrin el panorama i entri una mica d’aire fresc.

La política sense historia, un passat massa fàcilment oblidat i un futur sense nous horitzons (ja m’enteneu) no ens fa feliços. I reclamem precisament el dret a la felicitat. Contra el franquisme, un passat que no era pas millor en res, però estàvem bé amb nosaltres mateixos, uns amb els altres, no ens avorríem, molt important! Una política sense èpica es converteix en una barreja de mesquinesa burocràtica i de “quítate tu que me pongo yo”. Una professió si voleu, en molts casos exercida amb responsabilitat, amb dignitat. Però no compteu amb molts voluntaris si només es això.

Quin desig de partit podem expressar, quina resposta s’ens pot donar? No ho sé ben bé, però si que sé que els centenars de mils de persones que es manifesten contra el Pla hidrològic no solament ho fan per salvar el Delta. El desig de terra i aigua, d’identitat i de dret a viure on hi ha memòria i des d’on es pensa el futur va molt més enllà del Delta. I els altres centenars de mils que ho fan per un altre globalització no ho fan solament contra el G7, o el FMI, o el Consell europeu… Volen senzillament una política que representi alguns valors bàsics, contra la guerra i contra la fam de gran part del món, s’indignen contra la política institucional que menysprea l’injustícia quan no l’agreuja, o quan simplement no resolt res. Els exemples es multipliquen. Hi ha un desig d’una altra política. No solament a Palestina i contra la sumissió a Estats Units, ací també. A favor dels sense papers, contra l’urbanisme especulatiu i contra la impunitat de la gran corrupció, per donar un contingut no pactat amb la dreta al 2003 i contra la prepotència de les multinacionals.

Reclamem una política que surti de la carcassa de les institucions, que recuperi l’acció directa de les esquerres, o si es vol d’una esquerra que al carrer sigui molt més forta i nombrosa que l’extrema esquerra més primària (no tota ho és, atenció). Sobretot volem idees noves que revaloritzin les antigues de sempre, volem, encara més, vincular la passió de la raó amb les raons de la passió. Fa 25 anys, en un extra de Treball vaig titular un article dedicat al “partit” com “la sal de la terra”. Avui esperem, volem esperar, que els hereus del Psuc ens tornin a donar el “desig de partit”.

Jordi Borja, abril 2002