HEREUS DE PUJOL O HEREUS DEL PSUC?


El 14 d’abril és una data assenyalada per a qualsevol demòcrata: es commemora l’adveniment de la República. És per això que considero positiu que enguany ERC i ICV hagin escollit aquest dia per a celebrar actes destacats: els primers, la proclamació del seu candidat a la Presidència de la Generalitat; els segons, la inauguració al Fossar de la Pedrera de Montjuïc, a Barcelona, d’un monòlit en record dels homes i dones del PSUC morts en defensa de les llibertats durant la guerra civil i la dictadura franquista.

Però ha volgut la casualitat que en aquests actes, i de forma gairebé simultània, s’hagin reivindicant dues herències polítiques. A la mateixa hora que Joan Saura, d’ICV, es reclamava hereu de la tradició del PSUC, en Josep –Lluís Carod Rovira optava “sense ambigüitats, per recollir l’herència del pujolisme”. Dues maneres d’entendre la política, dues opcions presentades davant la ciutadania.

No cal dir que parteixo del respecte a qualsevol proposta que es proclami continuadora d’una tradició democràtica, com ho és, sense cap mena de dubte, el pujolisme. Però des de l’esquerra, considero legítim reflexionar críticament sobre l’anunci efectuat per ERC.

És evident que la intenció de Carod és esgarrapar vots de l’electorat convergent, presentant l’actual CiU com a presonera involuntària del PP. Alhora, definint la Convergència dels primers anys com a progressista justifica la pròpia història de l’ERC liderada per Heribert Barrerra que va lliurar a Jordi Pujol la presidència de La Generalitat l’any 1980.

Però on era o fins quan va durar el suposat caràcter progressista d’aquella Convergència, més enllà de la bona fe d’alguns dels seus fundadors , com Miquel Sellares o Jaume Casajuana ? Joan Marcet, a la seva obra “Convergència Democràtica de Catalunya” explica que CDC neix l’any 1974 “amb la conjunció d’Unió Democràtica de Catalunya, el partit demòcrata cristià que encapçala en aquest moment Antón Cañellas, i d’alguns nuclis lligats a la tasca empresa per Jordi Pujol en els anys anteriors”. És cert que, en uns primers moments els “hi surt”, en paraules del propi Pujol, “un programa socialdemòcrata” però l’espai polític que es vol ocupar, allunyat de l’esquerra, és molt clar des del principi: la fusió amb EDC, el partit liberal de Trias Fargas (1978) i la segona i definitiva aliança amb UDC (1979) comporta, de seguida, un gir cap a la dreta. Jaume Lorés, a “Aproximació al Pujolisme “ ho descrivia així: “si Pujol plantejà postulats socialdemòcrates quan encara comptava amb possibles vots d’immigrats i quan volia guanyar terreny a l’esquerra, era perquè el “ésser” de Catalunya ho demanava per conservar l’equilibri. Però això, quan la conjuntura canvià, el mateix “ésser” permeté la volatilització de la socialdemocràcia, sense que ningú, dins el pujolisme, parpellegés”. El 1980, CiU apareix com la força capaç de frenar, amb el suport d’Unión de Centro Democrático (el partit d’Adolfo Suárez) i l’ERC d’Heribert Barrera, a l’esquerra representada pel PSC encapçalat per Joan Raventós i el PSUC que tenia com a cap de llista a Josep Benet.

Si hi afegim la política defensada des de llavors per CiU des del govern de la Generalitat, podem constatar el paper conservador exercit per Jordi Pujol, situat, de forma conscient i voluntària, en les antípodes de l’esquerra catalana. Deixant de banda les conegudes diferències amb el nacionalisme espanyolista del PP, les coincidències programàtiques amb el partit d’Aznar en les polítiques econòmiques, socials, educatives, sanitàries o medioambientals són prou evidents. I en el camp del catalanisme sembla clar que Pujol és més proper a la tradició de la Lliga que a la de Lluís Companys, i no representa, ni de lluny, en exclusiva, tot el nacionalisme.

Tothom és lliure de situar-se en la tradició que prefereixi. Però es realment sorprenent intentar ubicar-se alhora dins l’esquerra nacional i dins el pujolisme. Molta gent d’esquerres ho ha viscut amb incredulitat i tristor. I la lògica i previsible reacció d’Artur Mas convidant ERC a entrar a CiU ha deslluït el buscat impacte mediàtic de la presentació de Carod com a cap de llista.

Estem acostumats a les ziga-zages d’ERC però aquesta és especialment significativa i potser no té marxa enrera. L’evolució d’Esquerra cap el centre deixa a d’altres la responsabilitat d’omplir de contingut l’espai de l’esquerra nacional. Un espai que, no en exclusiva però sí de forma inequívoca, es més a prop de la tradició del PSUC reivindicada per Saura que de l’herència del pujolisme que Carod reclama.




Jaume Bosch
Vicepresident d’ICV