UN TRES DE MAIG
Plovia a bots i barrals, però a tots aquells que havien lluitat contra la sequera de llibertats durant la dictadura franquista la pluja no els podia impedir sumar-se a la celebració col.lectiva de la legalització del PSUC. El carrer de la Ciutat i els de les seves rodalies es van fer estrets i petits, així como les sales i els passadissos del primer pis del número 7, i no diguem el balcó, que va posar a prova la solidesa de què l’havien dotat els paletes i manobres que el van construir. I, al balcó, entre tots els ocupants, la figura inconfusible del Gregori, que, tot i tenir una bronquitis aguda que després l’obligaria a unes setmanes de convalescència, era allà com una realitat tangible però també com un símbol que representava la dignitat de tants lluitadors i lluitadores que havíem deixat pel camí.
Han passat 25 anys que han canviat moltes coses. No és avui, però, el meu propòsit ni analitzar-les ni valorar-les. Només voldria aprofitar l’esdeveniment per fer tres consideracions.
La primera és per afirmar, una vegada més, la significació del PSUC com a punt de referència de la lluita per les llibertats polítiques i nacionals de Catalunya contra el franquisme. Òbviament, no es tracta de negar ni menystenir cap altra força política o social, ja que sense l’acció conjunta de totes elles la gran mobilització social del poble de Catalunya no hauria estat possible. El que recordo i afirmo és que la iniciativa política, la voluntat de lluita i la capacitat organitzativa del Partit –així, amb majúscula- eren sempre un punt de referència que, a més a més, cercava la unitat i el consens i entenia el valor de les altres forces fent-lo equiparable al propi.
La segona consideració que vull fer és que la legalització del PSUC no sols va ser un acte de justícia sinó que va ser, sobretot, un paràmetre per mesurar la democràcia. ¿O és que algú a Catalunya hauria gosat afirmar que havíem fet un pas en la bona direcció si s’haguessin convocat eleccions sense que es pogués optar per la papereta del Partit, el partit de “Mis manos, mi capital”?
La darrera consideració que avui em motiva a escriure és que el PSUC, sense renúncia de la seva ètica comunista, va ser una gran escola de democràcia nacional catalana. La llibertat va estar sempre per endavant de qualsevol altra consideració i el catalanisme popular, la seva bandera nacional; una bandera feta també, i en alguns casos sobretot, amb l’esforç dels treballadors nous catalans, que no oblidaven mai la solidaritat amb la seva terra d’origen.
De vegades, quan surto al balcó del carrer de la Ciutat, i tot enyorant el senzill cartell que hi vam penjar en aquelles dates, em poso a mirar en totes les direccions de la rosa dels vents de la política i intueixo, dispersos en la llunyania, tants companys que penso que un altre signe d’identitat del PSUC va ser també, sens dubte, la generositat.
Antoni Gutiérrez Díaz