QUE NO S’OBLIDI!
Quan recordo els moments històrics de la legalització del PCE i el PSUC el que primer em ve a la memòria (ja vivia a Madrid) és aquella extraordinària explosió d’alegria que va provocar la notícia. La tele acabava d’anunciar-ho però no ho acabàvem de creure. Baixant per la Castellana, camí del minúscul local que teníem al carrer Peligros era emocionant contemplar centenars de cotxes amb banderes roges. Ens abraçàvem sense coneixe’ns, la gent ens aturava per a donar-nos l’enhorabona.
Aquest ambient carregat d’emoció i de goig tenia un profund significat: Es posava fi als interminables anys de dictadura durant els quals, dia a dia, milers de comunistes van donar el millor d’ells mateixos, inclosa la vida, per a retornar a Espanya un règim democràtic.
Era evident que la democràcia sense la legalització del PCE i del PSUC no hauria estat ni plena ni autèntica. Per això vàrem desplegar totes les nostres energies i capacitat política per a que no s’exclogués als comunistes dels canvis polítics com algú desitjava. Sabíem que d’això depenia el contingut i el futur de la democràcia a Espanya.
La força política, responsable i organitzada que representàvem en aquells moments de canvis decisius es va posar de manifest amb motiu de l’assassinat dels nostres camarades advocats d’Atocha. Els nostres cors sagnaven de dolor davant d’aquell crim execrable però contenint la nostra ràbia vàrem saber mobilitzar a tota la nostra organització i a milers de madrilenys en una manifestació de dol multitudinària i pacífica, donant un gran exemple de maduresa política i demostrant en la pràctica, qui érem, als qui encara desconfiaven de nosaltres.
Vàrem haver d’aprendre a fer tasques pròpies d’una situació radicalment diferent. Havíem passat de la dictadura a una democràcia... Sabíem molt de reunions clandestines, de repartiment de propaganda, de documentacions falses... però vàrem tenir que seguir “cursos accelerats” per aprendre a preparar les primeres eleccions.
L’entusiasme ajudava a superar totes les dificultats i vivíem tots els dies experiències noves. Per exemple, participar en la redacció de la Constitució. No oblidaré mai l’emoció que vaig sentir quan per primera vegada a la meva vida vaig introduir la papereta de vot a l’urna, o el dia que, formant part d’una delegació del PCE vàrem anar al Ministeri de Governació a dipositar els estatuts del Partit, o d’aquell altre moment, quan encara no estàvem legalitzats, que vàrem rebre a Berlinguer i a Marchais que venien a Madrid per assistir a la cimera eurocomunista... a manifestar-nos la seva solidaritat.
És una llàstima que els límits que imposa un breu article no permetin explicar més coses i plasmar en el paper experiències personals i col·lectives.
No vull acabar sense enviar als meus innumerables camarades catalans, amb els quals vaig compartir lluites i esperances, encara que no vaig estar amb ells quan la legalització del PSUC, una forta i fraternal abraçada de qui vau conèixer primer amb el nom de Teresa, després amb de d’Àngels i per últim, gràcies a la llibertat, amb el meu: Leonor.
Leonor Bornao