EL PRIMER PARTIT DE CATALUNYA

La legalització del PCE fou un torpede a la línia de flotació d'un Règim pregoner de l'anticomunisme i, per tant, el primer factor de ruptura política del franquisme. Els militars, marmessors del testament de Franco, posaren el crit al cel. En un Estat de dret, el Govern hagués cessat la Junta d'Estat Major pel seu comunicat reprobatori i amenaçador. De fet, el president Suárez els havia promés l'exclusió dels comunistes del marc de la Reforma Política. Tanmateix, després de la mobilització arran dels assassinats dels advocats laboralistes d'Atocha, el manteniment del PCE a la clandestinitat era una quimera, a més a més, d'un error polític, ja que la seva exclusió representava més incovenients que no pas avantatges. No endebades, els sondeigos electorals reflectien unes expectatives més aviat magres.
Amb la legalització del PCE, el Govern tancava la porta a una setantena de partits pendents de ser reconeguts. Entre d'altres, el PSUC. La direcció del PSUC rebutjà anar a les eleccions tan per la via de l'agrupació d'electors, a la qual s'hagueren d'acollir els partits no legalitzats, com la possibilitat, com insinuava el propi Govern, d'aixoplugar-se sota les sigles del PCE. En aquest sentit, la legalització del PSUC arribà pràcticament al darrer moment de començar la cursa electoral. L'endemà finalitzava el termini de formalització de coalicions electorals. Tot amb tot, el PSUC ja havia decidit presentar-se sol i fou, juntament amb la Lliga, l'única oferta electoral formada exclusivament per un partit. La resta eren coalicions electorals, tot sovint acabades de perfilar a darrera hora.
El PSUC, doncs, seria el darrer convidat de la festa democràtica electoral i, tanmateix, el primer en presentar les seves candidatures a les Juntes Electorals, amb uns candidats prou coneguts, representatius de les forces del treball i la cultura, dels catalans d'origen i adopció, amb una presència notable de dones i una mitjana d'edat de quaranta anys. De fet, feia temps que les candidatures ja estaven tancades, la campanya electoral dissenyada i l'organització, amb vint mil militants, preparada.
La sortida fou fulgurant. La concentració al càmping "La tortuga ligera", organitzada pel comitè comarcal del Baix Lobregat, i el míting central del Palau d'Esports de Barcelona, palesaren sense embuts la capacitat d'organització i mobilització del partit. El diumenge dia 8 de maig desenes de milers de persones s'aplegaren a Gavà i, l'endemà, ompliren de gom a gom el Palau d'Esports, restant fora, segons dades de la Guàrdia Urbana, cinquanta mil més. El redactor de l'AVUI escriuria: "(el míting) es distinguí dels altres celebrats per l'especial atenció que tingué amb la premsa en situar a primer rengle una llarga taula amb cadires per tal que els diferents periodistes que cobrien aquella informació poguessin asseure's còmodament i escriure encara millor. Un exemple a tenir en compte". Fabià Estapé declararia: "'És la concentració més impressionant des del 1939. M'ha colpit la sensació de serietat, ordre i disciplina dels milers de participants". El PSUC es presentava com una força d'ordre democràtic, nacional i popular, al servei, un cop més, de la recuperació de les llibertats.
El "pal de paller" de la lluita antifranquista fou també "el pal de paller" d'una campanya electoral irrepetible, que, malgrat les tres setmanes oficials, esdevingué curta. Amb un pressupost de trenta milions de pessetes, la cinquena part de la coalició liderada per Pujol i la meitat dels socialistes, el PSUC organitzà 1.500 mítings, plantà centenars de milers de cartells, omplí de colors les parets amb desenes de murals, realitzà el porta a porta i recorregué Catalunya amb el "PSUC en marxa", un peça teatral explicativa de la història i les propostes electorals del partit. El PSUC fou, així mateix, el primer partit a utilitzar les pantalles gegants en el gran míting del parc de la Ciutadella. La tasca extraordinària dels milers d'interventors i apoderats del PSUC garantiren el dret de sufragi de milers de persones i la transparència de l'escrutini a la majoria de les meses.
Amb més de mig milió de vots, gairebé un de cada cinc dels votants, i vuit diputats, que haguéssin estat nou sense la tupinada de Lleida, el PSUC contribuí a la derrota electoral del franquisme i la victòria de les esquerres a Catalunya. Una victòria encara més aclaparadora al Senat amb el triomf indiscutible de l'Entesa dels Catalans. El 15 de juny de 1977 es produí la ruptura catalana, que va permetre el restabliment de la Generalitat i donar embranzida a l'impuls democratitzador de l'Estat. En poc més de mig any, el PSUC passà de la clandestinitat a formar part del Govern de Catalunya.

Andreu Mayayo i Artal