25 anys del PSUC: Assignatures pendents?

S’acostuma a dir que hi ha “ex-psuqueros” escampats per tots els racons de la societat i que alguns pertanyen a famílies polítiques ben distants, com ara el cas Birulés - Piqué i el PP. Tot això sol ja seria una bona prova de que el PSUC ara fa vint i cinc anys, quan va ser legalitzat, just sortint de la llarga nit de la Dictadura franquista, era una formació política de gran abast social, molt més que ideològic. L’explicació crec que és ben senzilla. El PSUC real, i tota la seva aurèola d’influència, era una proposta democràtica radical que sobreeixia qualsevol adscripció de l’àmbit del comunisme, ja fos euro, leninista o prosoviètica. Es tracta d’un partit que ja era “legal” per presència social, molt abans de ser legalitzat oficialment amb un gest savi per part de jerarques de l’antic règim. Era una formació al seu zenit, com alguns han dit aquests dies, gràcies al prestigi adquirit a la lluita antifranquista i a la seva contribució a la tasca d’organització política del naixent teixit social democràtic. Es fàcil de dir-ho a tanta distància, i així ho reconec: crec que si aleshores s’hagués traduït aquell capital en una proposta nacional avançada hauria estat hegemònica per molts anys. Però ja en aquells moments es tornava a plantejar el doble dilema fundacional del PSUC del 1936: partit d’unificació o de contradicció entre esquerres, partit nacional o subaltern a nivell estatal.

Avui, 25 anys després, el PSUC és una sigla que, malgrat els que la disputen estèrilment, te vigència a la Memòria Històrica del país, i a les arrels d’una formació com és Iniciativa per Catalunya. No es pot explicar la Història de Catalunya sense el paper, de vegades determinant, de dones i homes del PSUC, i no s’entén l’evolució i arrelament d’aquell partit sense inserir-ho als afanys, moviments i reivindicacions de les classes populars de Catalunya en aquest període. Igualment, IC no existiria sense el precedent del PSUC, i aquest no tindria pràcticament vigència política sense IC. En crear-se IC, l’any 1987, es van haver de sacrificar les sigles del PSUC, si més no com a cartell electoral, per a poder incloure sense recels a la gent del PCC i de l’ENE. Però a IC es produïa un intent d’actualització dels continguts del PSUC tant des de la perspectiva d’evolució ideològica (dos anys abans de la caiguda del Mur de Berlín) i sense cap intuïció del que anava a produir-se amb l’ensorrada de l’Est) com des del rellançament d’un embrió de proposta unitària de les esquerres per acabar amb el domini polític del pujolisme a Catalunya (qüestió encara per resoldre avui). Era, de nou, el vell dilema que avui, amb altres formulacions, està també present a l’entorn d’ICV, i en general de les esquerres de Catalunya. Arrossegar dins d’IC o en relació amb la mateixa, sense solució satisfactòria, la contradicció ideològica i noves aixeres de la guerra civil interna fratricida, en part explica la pervivència del pujolisme gràcies a l’ajustat resultat de les eleccions del 99. Però al mateix temps el conflicte intern reflecteix una confrontació no resolta sobre el projecte nacional.

Crec que aquest és el repte que tenim al davant tots els que creiem que seria desitjable obrir una nova etapa a Catalunya. Vint i cinc anys després de la legalització del PSUC tenim una nova oportunitat per encetar a fons un debat sobre les grans qüestions i generar al mateix temps un procés de protagonisme col·lectiu de les dones i homes que malden per altres polítiques. El fet de que Pujol no es presenti a reelecció està sent interpretat com l’inici d’una cursa on sols compten els noms. Un any i mig abans de les eleccions ja estem instal·lats a la tasca de nomenar candidats (Als USA, la democràcia més electoralista, comencen triant candidats al febrer de l’any que voten al novembre. Aquí hem començat al febrer de l’any abans: deu n’hi do!).

Per què no ho enfoquem un pel diferent?. Perquè no aprofitem les forces de les tres formacions d’esquerres, i de molta altra gent no enquadrada, per repensar la societat i oferir solucions creïbles i engrescadores? Penso en temes tant diversos com els següents: Palestina, Sàhara i un, dissortadament llarg, etcètera tenen a veure amb el nostre futur. Les migracions, els drets i deures és fonamental. Catalunya ha de ser a Europa; i hi ha de ser per contribuir a enfortir-la i obri-la. Cal apostar per l’educació per a tothom, per a la formació dels joves. S’han de promoure habitatges des dels poders públics. El requil·libri territorial i la preservació del medi ambient formen part de les llibertats nacionals de Catalunya. La igualtat genèrica ha de presidir l’acció de govern, des de la seva composició. La Cultura en general i la catalana específicament ha de figurar entre les autèntiques prioritats del govern. Cal racionalitzar, modernitzar, netejar i descentralitzar l’Administració aproximant els poders, l’administració dels cabals i els processos de decisió a la ciutadania. Tot això hauria de ser tripartit. Seria qüestió de sumar i fer-ho des d’aquí.

Rafael Ribó