JA SOM LEGALS!

La nova ens va arribar un dissabte sant, quan un grup d’amics érem a punt de fer una excursió a Sant Martí de Sesgaioles. Feia molt temps que la força del moviment obrer baixllobregatí ja havia imposat unes regles de joc diferents: per exemple, entre nosaltres no haviem funcionat mai, de veritat, els “nom de guerra”. I els màxims dirigents obrers o de moviments ciutadans eren coneguts i exercien com a personalitats públiques: i així, quan l’1 de juny de 1975 –quan encara vivia el General!- vint-i-dos ciutadans de Cornellà de Llobregat exigíem eleccions democràtiques per al nostre ajuntament. Era una acció-provocació d’un cert gruix, en el marc d’allò que ens havia ensenyat l’Assemblea de Catalunya.
La força del PSUC, al Baix Llobregat, era notable: es va veure quan van tenir lloc les eleccions del 15-J de 1977, quan feia tan poc temps que ens havien legalitzat. Com que vaig haver de participar en moltíssims actes electorals, en tots els racons de la comarca, conservo imatges de pavellons poliesportius i de camps de futbol, on el “Partit” tenia tot el seu dret legítim de dir la seva, sense complexos: no havien arribat encara les primeres escissions severes i la relació entre els dirigents històrics del moviment obrer i les noves aportacions, sobretot pel que fa al moviment veïnal –algunes persones venien de Bandera Roja-, va funcionar.
Paral·lelament a la vida política baixllobragatina, jo era membre de la redacció de Treball: recordo tant els locals on havíem fet la revista com els pisos on ens reuníem… i on vaig saber que aquell senyor que parlava al final, quan ja ho havia fet el director, no era el senyor Nogué sinó el mismíssim Gregori López Raimundo! Amb ell ens havíem passat un Nadal de “guardia” en un localet de Gràcia, quan havia estat detingut Santiago Carrillo i esperàvem que l’alliberessin per poder fer un número “extra” en poques hores. Jo venia de partits de l’extrema esquerra. I vaig militar abans a la redacció de Treball que no pas al PSUC, on havíem quedat que m’hi incorporaria –el 1973- amb els nous adherits d’aquell any. A la redacció de Treball vaig entendre els eixos temàtics de la política del PSUC, les pautes analítiques per valorar cada conflicte, la visió de l’enemic contra el qual lluitàvem i la necessitat d’extreure lliçons mobilitzadores de cada fet, aparentment menor. I allà vaig entendre què volia dir la comunió entre les forces del treball i de la cultura, d’una banda, i l’horitzó de la reconstrucció nacional de Catalunya, d’una altra.
La legalització del PSUC va ser un gran esdeveniment per a Treball. I la possibilitat d’un nou estil, que no estalviava ni ironies ni crítiques fins i tot envers els màxims dirigents del Partit: jo signava una secció, “el dit a l’ull”, que mai ningú no em va censurar i que em va permetre consolidar una certa tendència, crec que innata, a criticar les autoritats, fins i tot les més properes. Per cert: quan el Treball d’un PSUC legalitzat va voler tenir col·laboradors d’altres galàxies ideològiques… no ens va costar gens: el PSUC apareixia amb la saviesa d’una força democràtica, catalana, que no s’havia encongit en els temps duríssims de la Dictadura.


Ignasi Riera