ANIVERSARI
Quan per Setmana Santa del 1977, concretament el dia 9 d’abril, va ser legalitzat el Partit Comunista d’Espanya, a Catalunya i principalment a Barcelona, es rebé amb alegria i satisfacció aquest esdeveniment, però al ensems ens preguntàvem si succeiria el mateix amb el PSUC.
Tot eren rumors, inquietuds, perquè consideràvem que teníem el mateix dret que el PC puig que aquí s’havia sofert igual repressió que els del partit que acabaven de legalitzar.
En realitat feia mesos que el PSUC actuava de manera oberta de cara als ciutadans, però volíem que fos reconegut oficialment per assegurar un primer grau de la llibertat d’expressió que permetria avançar cap a la democràcia sense perill de ser detinguts i empresonats.
Per tant, quan el dia 3 de maig del mateix any va arribar la noticia de la legalització del PSUC, va esclatar una alegria tan gran que per tots els carrers circulaven cotxes fent sonar clàxons estridents, enarborant senyeres i banderoles amb les sigles del PSUC fins llavors prohibides.
La Rambla era una festa. El carrer Ciutat on hi havia la Promoció Social Urbana de Catalunya seu del clandestí Comitè Central, fou enlairada per primer cop la bandera roja al costat de la Senyera. Tota una munió de companyes i companys, suportant la pluja sota els seus paraigües plens d’enganxines reivindicatives corejaven PSUC, PSUC. Els més decidits pujaren escales amunt per veure les dependències del partit suara clandestí. Tots els que estaven al carrer l’omplien de gom a gom, eren centenars, però els que varen pujar assumien la representativitat dels que estaven a baix.
És difícil descriure aquells moments tan emocionants. El record perdura. Si bé no s’ha aconseguit tot el que pensàvem i que havia costat tantes vides, és necessari tenir present que la lluita no s’ha acabat, encara que les condicions siguin diferents. Tant és així que les reivindicacions pendents necessitaran la voluntat de no escatimar esforços. I sobre tot la joventut ha de tenir present que no pot mai abaixar la guàrdia.
Maria Salvo