LES FAROLES DE LA RAMBLA



Quan el PSUC encara era il.legal, una de les nostres discussions era la del moment i la forma d’aparèixer en públic per damunt de la vigilància policial i de totes les barreres acumulades pel franquisme. Un dels companys propugnava una i altra vegada la táctica de pujar a les faroles i arengar el públic que segur que es reuniria amb l’aldarull. Sempre que el sentia li feia broma, però en el fons m’inquietava perquè mai no m’havia fet gràcia allò d’enfilar-me com els micos. Però aquell Dissabte de Glòria , quan la Teresa Eulàlia i jo vam sentir per la ràdio la gran noticia de la legalització del P.C.E. i vam baixar a una Rambla que esperavem veure plena de companys que saltaven i ballaven i, efectivament hi eren i ho feien, de cop i volta em vaig sentir empès i enfilat per desenes i desenes de braços cap a dalt d’una de les faroles del capdamunt de la Rambla i llançat a fer un discurs agafat amb una mà, com si fos el pal d’una bandera. Naturalment era un discurs que el vent s’emportava però aquella gernació el recuperava, el refeia i tot anava a parar a un sol embat: els comunistes erem legals i, com a tals, sortiem de la fosca i ens enfilavem cap a uns nou horitzons. Certament, només era legal el P.C.E. i el P.S.U.C. encara no, però des d’aquell moment ningú no ens podia tancar en la fosca de la il.legalitat.

Allò era el que ens crèiem, però ben aviat vam conèixer una altra angoixa, la del temps que passava sense que el P.S.U.C. fos legalitzat mentre les primeres eleccions de la democracia s’apropaven. Quan ho va ser,finalment, no vam pujar a les faroles de la Rambla perquè la pluja ens va salvar però, sobretot, perquè ja treballavem més per construir el futur immediat -- començant per les eleccions – que per fer de Tarzans remullats.

Aquells moments d’entusiasme ho eren de veritat però portaven al damunt una càrrega difícil de suportar i que les primeres eleccions van començar a ensenyar. El PSUC havia estat a la Catalunya del general Franco la força més agosarada i més soferta. Quan es van conèixer els resultats d’aquelles eleccions decisives, el lideratge de la clandestinitat es va trencar i el resultat era evident: el P.S.U.C tenia un excel.lent resultat, era evident que a Catalunya guanyava l’esquerra, amb un magnific resultat del P,S.C. pero tambe era evident que el PSUC no era ni seria la força catalana principal i que a la resta d’Espanya el PCE es convertia en un tercer partir, a gran distancia d’una nova dreta, la UCD, i d’un PSOE renovat. La conclusió era evident: a Catalunya el PSUC potser podria participar, como a segon partit, en un govern català d’esquerra. A la resta d’Èspanya, el PCE era condemnat a l’oposició.

Certament, l’un i l’altre van participar en las primeres accions institucionals de la democràcia – com els Pactes de la Moncloa i la Constitució- juntament amb las principals forces del centre-dreta, del socialisme i dels nacionalismes, però no com elements principals. Jo mateix, com a representant del PCE i del PSUC, vaig participar activament en l’el.laboració de la Constitució, però en cap moment vaig poder imposar una majoria contra el parer del principals grups de la ponència constitucional. Afortunadament, vam saber crear entre tots un clima i una manera de fer basada en la concòrdia i en les majories globals, procurant sempre no deixar de banda cap dels grups que representavem. Però la capacitat de pressió del PCE-PSUC tenia uns limits molt clars.

Tot el que va passar després és prou conegut i no crec que jo ho hagi de recordar en aquest espai. Amb el temps i les baralles,em vaig allunyar del P.S.U.C., com ho van fer tants i tants dels seus membres. Però haig de dir que sempre m’he sentit orgullós dels anys que hi vaig passar com a membre d’un col.lectiu ple d’esperances que va lluitar molt per una Catalunya nova i progressista. Mirant amb calma el passat hi trobo de tot: grans esperances i dures realitats, companys i companyes de tota la vida , gent que em va fer molt mal i gent que potser es va sentir ferida per mi. Però quan examino el conjunt el dono per ben treballat : entre aquells anys i els anys de després, des d’una fase de la vida fins a l’actual no he sentit cap trencament total ni definitiu. Simplement he viscut en col.lectius que han lluitat contra les injusticies , que s’han equivocat sovint però que mai no han renegat del passat, ni dels amics i les amigues. I això ho val tot.

Jordi Solé Tura