CAMPANYA ELECTORAL DES DE LA CLANDESTINITAT

Les primeres eleccions generals després de la mort del dictador estaven ja previstes per al 15 de juny de 1977, el 15 J, i les diverses forces polítiques que havien hivernat durant la llarga nit del franquisme preparaven amb més o menys recursos econòmics i personals les estratègies i tàctiques electorals i feien mans i mànigues per aparèixer en els mitjans de comunicació. Una sopa de sigles, absolutament indigerible i sovint perfectament desconeguda, s'oferia al mercat i maldava per guanyar adeptes. Curiosament, o no, el Partit, el partit per antonomàsia, aquell que tothom identificava sense necessitat de dir res més, per la senzilla raó que no n'hi havia hagut cap més amb presència, amb activitat i amb capacitat de proposta en tots els sectors socials, el PSUC, no podia jugar amb les mateixes cartes que la resta de forces polítiques perquè no estava legalitzat.
El fet que el PCE, unes setmanes abans, coincidint amb el Divendres Sant, hagués sortit a la llum legal, així com informacions fiables procedents de fonts autoritzades permetien a la direcció i a la militància confiar en la legalització i, conseqüentment, en el dret a presentar-nos com a PSUC a les eleccions. Tanmateix, i com el temps se'ns tirava a sobre i calia aprendre a fer una campanya electoral: redactar el programa, organitzar els mitings, fer les paperetes, distribuir-les, fer les llistes electorals, editar el programa i fulls més breus i sectorials, buscar adhesions de personalitats rellevants i publicitar-les, obtenir recursos econòmics extraordinaris, fer cartells i pancartes i penjar-los o enganxar-los, muntar actes en fàbriques i empreses, organitzar trobades amb sectors professionals, fer el porta a porta i un munt de qüestions més, entre les quals, i no poc important, garantir tots els processos i mecanismes jurídics propis d'unes eleccions o realitzar les fotos i els spots publicitaris, en definitiva tot allò que avui ens sembla obvi i que tenim ben aprés, però que llavors era nou i desconegut, com que calia aprendre-ho, deia, el PSUC, des del mes de febrer havia organitzat en la clandestinitat un comité electoral, que es reunia habitualment a un pis del carrer Castillejos de Barcelona, sota la presidència de López Raimundo i Gutiérrez Díaz i amb l'assessorament experimentat i eficaç d'un parell de "cari compagni" del PCI del Piemont, amb el qual el PSUC estava estretament vinculat.
Vaig formar part d'aquest comité pel fet de ser Vicedegana del Col.legi de Llicenciats i estar treballant políticament en el sector de professionals i allà vaig aprendre les beceroles de les cada vegada més complexes campanyes electorals. Més enllà de les qüestions generals, recordo especialment algunes idees i recomanacions que encara avui segueixen essent vàlides: no gastar diners en embrutar els carrers amb fulletons que ningú llegeix i llença per terra, prioritzar el porta a porta en els barris populars i tractar d'arribar a totes les cases, bé personalment i conversant amb les persones que hi viuen, bé deixant en les bústies personalitzades paperetes i un full clar sobre els nostres compromisos polítics, les paperetes del Senat amb les creus marcades de la nostra candidatura per evitar errors, garantir la presència d'interventores i interventors en totes les meses electorals i recollir l'acta de l'escrutini de cada mesa firmada per la Presidència -document imprescindible en cas d'impugnació-, fer una mostra de meses electorals en tota la circumscripció i obtenir-ne les actes per tal de poder anticipar de manera fiable els resultats, que cap militant o simpatitzant deixi escapar cap espai o cap possibilitat de guanyar un vot i, més endavant, de fidelitzar-lo, les eleccions, en el futur, es comencen a guanyar l'endemà mateix de les acabades de celebrar.
A partir del tres de maig, amb la legalització, aquestes reunions clandestines, a mitja veu i amb riguroses mesures de seguretat, deixaren d'existir per donar pas a una frenètica, sovint cridanera i sempre il.lusionada activitat dirigida, primer, des d'un pis legal de l'esquerra de l'Eixample i, més endavant, des de la seu del Comité Central al carrer Ciutat..
Ni els entrebancs políticojurídics, ni el joc brut de tota la dreta política i social, ni la inferioritat evident de recursos econòmics en relació amb les altres formacions que esdevindrien parlamentàries, ni el menysteniment sistemàtic de les empreses propietàries dels mitjans de comunicació aconseguiren d'evitar que el PSUC obtingués uns bons resultats en aquelles primeres eleccions, gràcies evidentment a la seva trajectòria i a la seva proposta política, però també i molt fonamentalment perquè en la campanya practicarem amb escreix un eslogan que totes i tots ens creiem "Tus manos tu capital" I si hi tornessim?

Eulàlia Vintró