... I ANEM MÉS LLUNY ENCARA.

Amb 24 anys a la motxilla i 6 de militància al PSUC, em varen declarar legal un 3 de maig de 1977. Ja podíem alçar les persianes, penjar el cartell al balcó, i demostrar a tothom que ni teníem banyes ni cua, ni fèiem pudor de sofre. Ja podíem anar a les eleccions de 15 de juny (quaranta dies més tard). I a Tarragona, ja podíem enviar al Josep Solé Barberà al Congrés dels Diputats.

Àvids d’explicar-nos, vàrem recorre pobles i viles “predicant” la bona nova. Mentrestant, queia el tel mític de la clandestinitat d’uns pocs i s’alçaven cortines d’il·lusió d’uns molts, cosa que alguns dels nostres no varen entendre mai, convençuts com n’estaven que valia més pocs i bons que molts i mortals.

“Mis manos mi capital” era un magnífic resum d’allò que volíem ésser: una força del treball, sense altre patrimoni que la honestedat, sense altres interessos que els de construir un món millor al servei d’aquells que no disposaven de més patrimoni que les seves pròpies mans, que la seva pròpia existència.

Els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya varen obviar la nostra adscripció comunista i recompensaren en vots la tasca del PSUC durant la dictadura, atorgant-nos un percentatge que no era homologable en el conjunt europeu, i que tenia com a únic espill al Partit Comunista Italià d’Enrico Berlinguer. Si el referent italià s’emmirallava en el seu paper durant la segona guerra mundial, i l’acord per governar solidàriament Italia, el nostre era la tasca d’oposició al franquisme, però ... ens faltava demostrar la capacitat de govern per acampar en aquells percentatges de vot.

Les municipals de 1979 ens donaven aquella oportunitat, i les autonòmiques de 1980 ens mantenien però ... condemnant-nos a exercir d’oposició a Catalunya.

El PSUC era molt més que un partit polític; era una escola de formació, més enllà de la política. El PSUC era “el partit”, expressió que l’identificava com la millor eina de combat contra Franco. Els seus militants eren tots ells inequívocament antifranquistes, però no tots eren comunistes, i un cop assolida l’estructura democràtica, i havent instal·lat al PSUC al Congrés dels Diputats, al Senat, al Parlament de Catalunya i als Ajuntaments, els electors varen considerar que el deute estava pagat, i era al partit a qui li corresponia demostrar -en el mercat de la política- que seguia mereixen crèdit.

Ni les “condicions objectives” (“Por el cambio”), ni les subjectives (els esforços d’alguns companys per autodestruir-nos), varen propiciar aquell crèdit. No vàrem saber mantenir en llibertat allò que tan forts ens havia fet en la clandestinitat: la capacitat d’anar més enllà de nosaltres mateixos, de sumar, de no caure en fonamentalismes.

La lliçó està apresa, i els esforços de la gent del PSUC, des d’Iniciativa per Catalunya – Verds, per seguir representant aquella escola de formació més enllà de la política, segueixen existint. Encara que pugui semblar estranyi a molta gent, hi ha persones motivades per la cosa pública, per intervenir en política, que no persegueixen càrrecs, ni sous, ni poltrones, sinó la íntima satisfacció de coadjuvar a la construcció d’un món millor, en pau, i que serveixi a les generacions futures, i això és quelcom que molts vàrem aprendre dins el PSUC d’abans de la legalització.

No es casual que per a molts actors de la política de casa nostra, avui en d’altres partits polítics, l’etiqueta de la seva pertinença al PSUC sigui un toc de distinció que cap d’ells rebutja; això vol dir que el PSUC és una bona base per a un bon vi; ara falta que el vi nou hagi estat ben conreat i que les botes es tractin amb cura, sense presses, ...


Matias Vives March.